Recordo el
viatge, com quelcom ràpid, intens i ple d’emocions. Després de treballar de valent
amb Apadrimax, de somiar i de visualitzar els somriures dels nens durant l’hivern,
va arribar el dia de fer d’Apadrimax una realitat. Era el meu primer cop a la meva
vida que trepitjava el continent africà i per tant Senegal. Era el meu primer
cop que duia a terme un projecte de ONG i era el meu primer cop que em
relacionava, parlava i mirava aquells nens tant iguals però tant diferents a mi
en quan a oportunitats...
A l’aeroport,
tenia una sensació diferent que no havia experimentat mai, una barreja de
nervis, emocions, responsabilitats i
il·lusió, la qual anava augmentant a mesura que s’anava acostant l’hora del
vol. Sabia que quan tornés, hauria d’haver aconseguit l’objectiu proposat,
donar llet als nens i un cop finalitzat el projecte valorar les seves
necessitats més bàsiques.
Vaig pujar a l’avió,
fins a arribar a Algèria, on allà vaig
haver d’esperar-me unes hores i agafar el següent avió que em va portar a
Dakar. Després de gairebé un dia voltant pels aeroports i els avions, vaig
arribar a Dakar de nit i em vaig posar a dormir. Una de les coses que més em va
impactar en el primer dia, encara que sabia a on anava, era la quantitat de
persones de pell fosca que hi havia. Fins ara en la meva vida, jo havia estat
el blanc que veia persones amb la pell fosca, allà era el revés, a mi em veien
com a blanc.
L’endemà ja va
ser tot diferent, em vaig llevar, i vaig agafar un cotxe (7 places). Aquests
cotxes, a part de ser barats, tenen la característica, que fins que no s’omplen
les 7 places el cotxe no arrenca. Carai, que fàcil és agafar busos a Barcelona pensava,
sabent que passaven cada 15 minuts i aquests no esperaven a ningú. Així que després
de més de 1 hora esperant omplir el cotxe, amb una calor sufocant, vam arrencar
direcció Kaolack. Després d’un viatge llarg (3-4 hores) i d´algun que altre
ensurt ( atropellament de dos gossos i algun que altre ensurt amb altres cotxes),
vam arribar a la ciutat.
Allà, era la zona
on teníem previst fer el projecte. Allà, era on a través de la pantalla de l’ordinador
anteriorment havíem cregut oportú estudiar i valorar el tipus de nens que ens trobaríem.
Amb la nostre col·laboració amb la Fundació Talibés, era on realitzaríem el
projecte, i seria allà, on començaria tot.
De seguida que
vam arribar i vaig baixar del cotxe, ja m’esperaven aquelles persones que havíem
contactat durant els mesos anteriors. Sabia que això era gran, així que vaig
pensar, que algú m’havia d’ajudar si volia fer bé el projecte i que fos útil
pels nens beneficiaris. A més, donar la llet en pols als nens, no era fàcil ni
ràpid, si realment volia ajudar, havia d’anar en un centre on tot fos
transparent ben gestionat i amb aigua potable.
Amb la il·lusió
que tots vam mostrar en tirar endavant el projecte, vam pujar al cotxe altre vegada,
i vam anar direcció al mercat amb l’únic objectiu de comprar la llet en pols.
Vam deixar el cotxe allà a fora, quan vam arribar, i vam entrar entre multitud
de mosques, calor, persones i articles de venta. Una vegada allà, vam explicar
una mica el projecte d’Apadrimax, i de seguida, ens van aconseguir els sacs de
llet en pols. Van ser 12 sacs de 12.5 kg que vam carregar al maleter del cotxe,
vam tancar les portes i vam arribar altre vegada al centre on allà veuria per
primera vegada, als nens que de ben segur m’esperaven amb els seus grans i
màgics somriures.
En arribar, a
través dels carrers de sorra de la
ciutat, ben carregats de llet, vaig veure que ens esperava tot de gent davant
del centre, semblaven molt contents de rebrem i m’esperaven amb tot el seu entusiasme.
Vaig baixar del cotxe, i les seves mirades es van clavar en aquell noi que
venia des de Barcelona.
-
Bon
dia, vaig dir tímidament mentre descarregàvem els sacs de llet en pols.
-
Bon
dia, tots em van contestar de seguida.
Vam entrar al
centre, ja vaig veure moviment de nens, que sorpresos d’aquella visita, de ben
segur, s’anaven preguntant qui era aquell noi, i perquè feia tot això. De
seguida, vam entrar en una sala, i allà ens esperava una noia d’uns 40 anys,
que em va fer saber que ella seria l’encarregada de preparar i cuinar la llet.
Em va senyalar unes
cadires que ja tenien preparades, vaig deixar les meves coses a terra, i em
vaig assentar. La dona, de mentre, anava preparant i cuinant la llet que de
fons se sentien els crit dels nens que anava sentint d’aules del costat. Quan
vam tenir la llet preparada, vaig comprendre, que en aquell moment l’havia de gaudir i disfrutar, la feina del
projecte, ja estava feta, era ara el moment de veure que tot allò que Apadrimax
s’havia proposat un dia, es faria realitat. Així que van començar a venir els
nens, els vam donar les tasses plenes de llet, fins el punt que tots aquelles
boques seques, ara estaven plenes de llet i els seus bigotis i boques blanques,
que n’anaven gaudint. Van ser un total
de 100 nens, que tindran llet durant 1 mes.
Al acabar el
projecte, en vam quedar els responsables, els nens ja no hi eren. Un total de
10 persones africanes i jo, que em van agrair tot l’esforç que havíem fet al
llarg dels dies, i em van dir que digués unes paraules. Sense pensar-ho dues
vegades, vaig dir el següent:
Avui és un dia
important per Apadrimax i per a mi. Avui hem fet possible el nostre primer
projecte. Sabem que és un projecte petit, però molt gran d’il·lusió,ja que
havent realitzat el projecte, i complint amb èxit el propòsit del viatge,
significa, que Apadrimax, avui és una realitat, i que entre tots, de ben segur
que farem somriure els nens, respectant i defensant els seus drets que hom a
dia d’avui hauria de tenir. Moltes gracies per la vostre paciència. Junts podem
fer un món millor! Gràcies.
Al acabar, vam
aplaudir tots perquè entre tots, vam ser capaç de realitzar el projecte, ens
vam donar la mà, i em van acompanyar fins a la porta de sortida, on allà, va
ser, quan vaig arribar a la conclusió i que havia complert el somni de la meva vida.
Ara, quan sóc a
casa i em pregunten com ha anat el projecte i el viatge, dic:
-
He
arribat a la conclusió que el millor de les persones, allò que ens fa donar
sentit a les nostres vides i ens dona felicitat, és donar als altres. Quan vaig
veure aquells nens, aquells somriures i aquelles abraçades, em van fer pensar
en que això és el que ens fa més persones, l’amor que tenim dins i el saber
compartir, és la raó per la qual les nostres vides tenen sentit. Ara sé del
cert, que ajudar als altres, a més de ser quelcom magnífic, és quelcom necessari,
imprescindible i per a totes les persones.
Gràcies a tots
pel vostre suport!
